Gairebé segur que ha sentit, moltes vegades durant aquests últims mesos, que feia més d’un segle que l’ésser humà contemporani no s’havia trobat amb una crisi com aquesta.
Estem parlant de la crisi causada pel coronavirus que provoca la COVID-19.
En aquests últims 100 anys, fins i tot en èpoques de guerra, altres epidèmies o pandèmies, un virus i les seves conseqüències no havia tingut tanta repercussió sanitària, econòmica, política, social i mediàtica, fins a arribar a col·lapsar-ne algunes.
Intentaré esbossar molt breument algunes reflexions sobre aquestes àrees greument afectades, com si el mateix coronavirus hagués pogut introduir el seu ARN a cadascuna d’elles, i no només al nostre nucli cel·lular.
El confinament i aïllament social
El confinament i l’aïllament social ens va venir a tots per sorpresa.
Fins i tot a la mateixa Xina. Ningú a qui li haguessin preguntat en un altre moment i context s’hauria pogut imaginar que tothom -a la vegada- hagués hagut de recloure’s a casa seva per poder fer front a aquesta horrible pandèmia -i terrible malson per als altres-.
Cap protocol establert
No semblava haver-hi cap protocol establert que es pogués complir amb eficàcia i eficiència de manera global. Fins i tot amb la millor de les intencions no hi havia –ni continua havent-hi– material sanitari suficient per a tots, com tampoc els recursos efectius per pal·liar els greus danys que ha causat, segueix causant i que probablement continuarà provocant. I és que ningú no ha tingut clar com actuar de manera eficaç.
Ni tan sols els mateixos viròlegs s’han posat d’acord, fent discursos totalment antagònics entre ells. S’ha anat fent i actuant sobre la marxa.
Ara els aïllats som nosaltres.
Primer es deia que era un simple virus gripal i que només es presentarien alguns casos aïllats. Que no calien les màscares per a tothom. Ara sabem que el virus és més agressiu i perillós. Ara els aïllats som nosaltres.
A més, hi ha la por de contagiar-se, de poder encomanar a altres, sobretot als més vulnerables, als nostres familiars. A tot això s’hi suma la greu repercussió econòmica, al problema no menys important dels acomiadaments per ERTE. Dels establiments i negocis que s’han vist obligats a tancar, que continuaran tancats o que acabaran desapareixent per sempre.
El neguit de no tenir total llibertat
D’altra banda, hi ha el neguit de no tenir total llibertat per poder anar on es trobi, de poder abraçar -sense por- els seus éssers estimats i fins i tot de besar-ne algun. Tot això salpebrat pels controls per part de l’autoritat; els tocs de queda. Aquest estat d’alarma que ens recorda algunes guerres.
Ningú no s’esperava això.
Ningú no s’esperava això. Tot això, i amb força raó justificada, no només ha minvat en la salut i el benestar de l’ésser humà.
També en l’economia i en el nou context sociohistòric cultural que se’ns acosta.
El pessimisme, la desesperació i l’angoixa han arribat a minvar les nostres emocions i el nostre comportament.
És difícil no trobar algú que no expressi tristesa, enuig, frustració, certa por i incertesa al futur.
L’ésser humà ha sabut enfrontar-se a tots els desafiaments
No obstant això, cal ressaltar que l’ésser humà, des de l’època més remota, ha sabut enfrontar-se a tots els desafiaments que se li han interposat, amb més o menys encert això sí, però que sens dubte li ha conduït al nostre present i amb molts menys recursos de què podem gaudir avui dia i sense els avenços tecnològics de què disposem.
Ser resilient per naturalesa i de manera innata
I és que l’ésser humà sol ser resilient per naturalesa i de manera innata. A la nostra empremta genètica es troben certs recursos d’autosuperació i afrontament, encara que també és veritat que de vegades haguem de recórrer a altres, com són la salut mental (psicologia i psiquiatria) per poder posar en marxa aquesta empremta psicològica ancestral, intentar reparar-la o adquirir-ne algunes més noves.
Sr. Javier Martín Sancho
Psicòleg de MINDBCN Clinic
